Aquest curs, després de llegir els poemes de
Josep Carner, els i les alumnes de Literatura catalana s'han atrevit a fer un poema. Ja veureu que tant els temes que han triat com l'aspecte formal són molt diferents. Ja em direu quin us ha agradat més!
Lluna de Desembre
Dins d’un mes tan fred com el cristall,
neix de la foscor una rodona de gel,
i com si es tractés de ser un mirall,
la gèlida ciutat presumeix de cel.
Sempre hi ha boira i un gran ventall,
El núvol grisenc també s’hi mostra fidel,
On
hi ha el misteriós amagatall,
De l’astre més lluminós i càlid del cel.
El gran sol anhela la foscor ,
ell i les estrelles li diuen tot cridant,
Que sense ella la vida ja no té dolçor.
Quan de cop veu la lluna de seda brillant,
creu que ja ha perdut tota l’ardor,
amb la tristesa que li ha abocat plorant.
Natàlia Palisé i Clàudia Valero
ELS DIMECRES HI HA
MERCAT
Els dimecres a la plaça
fan mercat
La gent del poble
passejant hi acudeix
per això, fent cua
compren ous i peix
esperant que el cel no
els mulli el seu terrat.
Ja surten l'Angelina i
el Miqueló
ell ha canviat el
tractor pel carretó
parlant es dirigeixen
cap a la plaça
i discuteixen si comprar
carabassa.
Es paren a la parada de
l'Eustaqui
el venedor els deixa
tastar un caqui
finalment compren
cireres i taronges
collides en un santuari
de monges.
Ràpidament han acabat de
comprar
cap a casa tot carregats
han anat
avui la Pepa i el Quim
han convidat
es donen pressa a
preparar el dinar.
Clàudia
Miarnau i Paula Segura
EL
MAR
Una
brisa marina em sorprèn
i
els records vénen a la meva ment,
sentiments
que juguen com un follet
entremaliats
brollant entre la gent.
La
mirada perduda a l'horitzó,
un
bell blau turquesa em refocil·la,
em
giro i recordo aquesta muntanya
quan
esperava la nit negra.
Faig
camí lentament per la riba
i
observo el xoc de les ones,
doncs
aquesta bellesa em meravella.
Aixeco
el cap i miro al cel
Les
estrelles el cobreixen amb cura,
són
aquestes nits d'hivern, el meu anhel.
Laia Jové i Marina Oró
Nostàlgia
Soroll, cotxes, contaminació, gratacel
pressa i nerviosisme, la ciutat
i amb una mirada cap al cel
la contempla Philia amb ambigüitat
I ara que el seu fill juga al jardí
recorda l'ombra d'aquell cirerer
com si només hagués estat ahir
sense preocupació pel diner
Recorda la verdor, la tranquil·litat
i el seu somriure mirant el cel serè
on amb tota la seva amabilitat
vigilava i cuidava del prat sencer
Ara, però, tampoc està penedida
sinó feliç, alegre i satisfeta
ja que és amb l'amor de la seva vida
